Et remous allò que ja no et queda, el temps que se t’escapa de les mans, contant els segons, com s’acaben, com marxen cap al passat. Immòbil, callada, cega, muda. Tot és com no era. Però encara formes part de l’ara, del meu ara, i voldria que et quedessis, així de callada, per no perturbar allò que ja m’és un costum, de veure’t sense veure’t a tu.
He vist la teva veu de lluny, cercant els mots que ja no trobes. Crida’m i parla’m de tot allò que no recordes, que jo faré memòria per tu, i per mi, per acabar tal cop oblidant també com tu ets i com no seràs. Fa temps que ja no ets, però estàs: enganxada a la vida, a les últimes alenades cansades i tristes, desesperançades i desubicades del món i pel món. Sé que hi ets, més la boira entela allò que et ronda, i només resta un esperit de tu, que no retornarà.
La música s’aquieta a poc a poc per fer lloc al silenci, mentre deixes un buit que res podrà omplir. M’aferraré al record de les teves cançons, de les nostres cançons, perquè així tal cop no morirà pas tot el que em queda de tu.
