histèria col·lectiva
dimarts, 13 de març de 2012
De les coses que no trobo (a faltar)
dilluns, 6 de febrer de 2012
Adéu dinosaures!
Tal cop la lluna no té cap color i jo, malgrat això, la veig taronja. Té color el teu amor? Ja no t’estimo, és veritat. O potser simplement no t’estimo com voldries. O ja no t’estimo per què no m’estimes. Ara sona el telèfon i m’interromp els sentiments. Per on anava? Ah sí: pels impossibles. La lluna és impossible, com nosaltres. I com nosaltres, els seus colors canvien. Ja no existim. Tal com érem, en aquell temps perfecte, ja no ho som: no ens queden cançons de piano vell encara que la lluna torni a créixer una vegada i una altra, i una altra... No ens queden tampoc paraules que mai haguem escoltat, ni mirades tremoloses, no ens queda res nou. Ni tan sols l'adéu ens és nou. L'hem sabut sempre.
Ho lamento perquè sóc viva i no ho lamento per la mateixa raó. Les coses que s'aprenen són sempre bones, encara que vinguin d'una cloaca. L'olor sempre es dispersa, però la teva no. La teva me la guardo perquè, encara que ja sigui prehistòrica, no s'ha extingit. És la meva estratègia: recordar-te per no tornar a tu, per no lluitar pels impossibles, impossibles... tant com mirar al cel i trobar-hi una lluna en forma de vuit.
dilluns, 12 de desembre de 2011
Vicis i bicicletes
M'és ja un costum que quan em bec un cafè em quedo amb ganes de més: de beure-me'n infinits. Caic en la temptació, sense posar molta resistència, i em dirigeixo de forma automatitzada cap a la barra per consentir-me'n una altra dosis.
- No puc rebutjar una temptació tan dolça quan ja l'he vist.
- No, si jo no et dic res, eh!
En escoltar-lo prenc la decisió d'agafar la bici per compensar l'excés de dolçor de bombons i sucre barrejats amb cafè, però arribo a casa una hora més tard del que havia planejat. El cel s'ha ennuvolat i el vent comença a bufar.
Demà, sense ser tan dolç, serà un altre dia.
dimecres, 28 de setembre de 2011
Quan érem nòmades

dilluns, 20 de desembre de 2010
Anita...

Et remous allò que ja no et queda, el temps que se t’escapa de les mans, contant els segons, com s’acaben, com marxen cap al passat. Immòbil, callada, cega, muda. Tot és com no era. Però encara formes part de l’ara, del meu ara, i voldria que et quedessis, així de callada, per no perturbar allò que ja m’és un costum, de veure’t sense veure’t a tu.
He vist la teva veu de lluny, cercant els mots que ja no trobes. Crida’m i parla’m de tot allò que no recordes, que jo faré memòria per tu, i per mi, per acabar tal cop oblidant també com tu ets i com no seràs. Fa temps que ja no ets, però estàs: enganxada a la vida, a les últimes alenades cansades i tristes, desesperançades i desubicades del món i pel món. Sé que hi ets, més la boira entela allò que et ronda, i només resta un esperit de tu, que no retornarà.
La música s’aquieta a poc a poc per fer lloc al silenci, mentre deixes un buit que res podrà omplir. M’aferraré al record de les teves cançons, de les nostres cançons, perquè així tal cop no morirà pas tot el que em queda de tu.
dissabte, 4 de desembre de 2010
Tot per una bona conversa
Ahir, com casi tots els dies, vaig anar a fer-me un tallat. Estava sola a la barra, posada en els meus pensaments mentre fullejava una revista de manera casi automàtica. Llavors, es va obrir la porta. Entrava una amiga, oferint la seva companyia, les seves paraules i les orelles: sap escoltar. Vam començar a parlar de moltes coses en poca estona: cinema, lo sinistre, amistat, i les converses pendents (el seu blog).
Ahir, com casi tots els dies, estava en contra de fer-me un blog i escriure-hi coses. Però avui és un altre dia. No sé com anirà ni de què, però ho provaré.
Gràcies Eva!