dilluns, 6 de febrer de 2012

Adéu dinosaures!




Tal cop la lluna no té cap color i jo, malgrat això, la veig taronja. Té color el teu amor? Ja no t’estimo, és veritat. O potser simplement no t’estimo com voldries. O ja no t’estimo per què no m’estimes. Ara sona el telèfon i m’interromp els sentiments. Per on anava? Ah sí: pels impossibles. La lluna és impossible, com nosaltres. I com nosaltres, els seus colors canvien. Ja no existim. Tal com érem, en aquell temps perfecte, ja no ho som: no ens queden cançons de piano vell encara que la lluna torni a créixer una vegada i una altra, i una altra... No ens queden tampoc paraules que mai haguem escoltat, ni mirades tremoloses, no ens queda res nou. Ni tan sols l'adéu ens és nou. L'hem sabut sempre.

Ho lamento perquè sóc viva i no ho lamento per la mateixa raó. Les coses que s'aprenen són sempre bones, encara que vinguin d'una cloaca. L'olor sempre es dispersa, però la teva no. La teva me la guardo perquè, encara que ja sigui prehistòrica, no s'ha extingit. És la meva estratègia: recordar-te per no tornar a tu, per no lluitar pels impossibles, impossibles... tant com mirar al cel i trobar-hi una lluna en forma de vuit.