dimarts, 13 de març de 2012

De les coses que no trobo (a faltar)




Amb el pas del temps he perdut l’art d'entendre les indirectes. M’he perdut en mirades incertes que mai acabo d’endevinar què signifiquen amb la falta que em fa saber-ho. He perdut també les manies, aquelles que em feien diferent, però no m’he perdut a mi mateixa. He perdut les ganes de trobar-me en un món massa conegut però menys de viure en un que no m’imagini. He perdut persones i m’he quedat records, detalls. He perdut i t’he perdut, guanyant sense saber-ho. He perdut llàgrimes al mar i he trobat oceans de somriures. He perdut contra la lluna i així m’he vist amb els raigs del sol. He perdut allò establert dibuixant ombres plenes de colors. He perdut hores escrivint allò impossible i sense voler n’ha sortit una poesia.

M’he perdut i he aparegut sempre. He perdut sovint el nord per què m’agrada ser del sud. He perdut voler transformar-me amb qui no sóc. M’he perdut sense saber que al fer-ho em miraria al mirall i veuria qui sóc. He perdut (casi) la por a perdre. He perdut el control dels meus actes i he après a deixar-me portar. He perdut la lluita del sí i del no per quedar-me amb un peut-être, per quedar-me al mig del tot, per no perdre’m el que em fa feliç. No he guanyat poc al perdre. He perdut. He perdut tants cops que he descobert el que no pretenia. He perdut el temps. He guanyat la vida.

dilluns, 6 de febrer de 2012

Adéu dinosaures!




Tal cop la lluna no té cap color i jo, malgrat això, la veig taronja. Té color el teu amor? Ja no t’estimo, és veritat. O potser simplement no t’estimo com voldries. O ja no t’estimo per què no m’estimes. Ara sona el telèfon i m’interromp els sentiments. Per on anava? Ah sí: pels impossibles. La lluna és impossible, com nosaltres. I com nosaltres, els seus colors canvien. Ja no existim. Tal com érem, en aquell temps perfecte, ja no ho som: no ens queden cançons de piano vell encara que la lluna torni a créixer una vegada i una altra, i una altra... No ens queden tampoc paraules que mai haguem escoltat, ni mirades tremoloses, no ens queda res nou. Ni tan sols l'adéu ens és nou. L'hem sabut sempre.

Ho lamento perquè sóc viva i no ho lamento per la mateixa raó. Les coses que s'aprenen són sempre bones, encara que vinguin d'una cloaca. L'olor sempre es dispersa, però la teva no. La teva me la guardo perquè, encara que ja sigui prehistòrica, no s'ha extingit. És la meva estratègia: recordar-te per no tornar a tu, per no lluitar pels impossibles, impossibles... tant com mirar al cel i trobar-hi una lluna en forma de vuit.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Vicis i bicicletes



M'és ja un costum que quan em bec un cafè em quedo amb ganes de més: de beure-me'n infinits. Caic en la temptació, sense posar molta resistència, i em dirigeixo de forma automatitzada cap a la barra per consentir-me'n una altra dosis.

- Em poses un altre cafè?
- Normal?
- Sí. Una mica curt i amb sucre morè, però aquest cop no em posis el bombonet.
- No t'agrada el dolç?
- El sucre si, i la xocolata massa.

Em porta el cafè i, conforme es va aproximant cap a mi, veig al costat de la tassa una rodoneta embolicada en vermell...

- T'he dit que no el volia.
- Ai! Perdona.

El cambrer fa el gest de robar-me el tresor que en un principi no volia, i quan li aparto la mà es queda mirant-me i riu, segurament de la volubilitat dels meus desigs: no dubten en transformar-se i esdevenir indispensables. I jo em quedo amb el bombó desfent-se a la boca, mirant el cafè que es pregunta perquè canvio d'opinió tan ràpidament.

- No puc rebutjar una temptació tan dolça quan ja l'he vist.
- No, si jo no et dic res, eh!

En escoltar-lo prenc la decisió d'agafar la bici per compensar l'excés de dolçor de bombons i sucre barrejats amb cafè, però arribo a casa una hora més tard del que havia planejat. El cel s'ha ennuvolat i el vent comença a bufar.

Demà, sense ser tan dolç, serà un altre dia.

dimecres, 28 de setembre de 2011

Quan érem nòmades





M'he posat les botes de tacó, avui, i no sé per què. No m'havia rentat la cara però ja m'havia posat les botes.
Sortint al carrer, he estat un temps (incalculable) intentant que els meus ulls s'acostumessin a aquesta llum, massa sobtada per finals de novembre. Fregant fregant m'he anat traient les lleganyes i les cames s'han mogut sense tindre la vista encara clara. Sóc impacient: per això ho són les meves cames.
Llavors, tan sobtadament com ho és la llum d'avui, m'has vingut al cap. Sí: he pensat en tu quan passejava per un asfalt ple de clots, decadent i deixat. El pas del temps no ha perdonat el carrer. Tampoc ens va perdonar a nosaltres. Vam triar ser feliços i els peus ens van portar a llocs distants, dividint el que érem, dividint els camins sense destí comú.
I tal com has aparegut, has marxat a aquell passat llunyà, mentre jo he continuat caminant cap al lloc d'on he sortit, somniant amb uns altres camins.


Avui m'he posat les botes de tacó i ara em fan mal els peus.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Anita...



Et remous allò que ja no et queda, el temps que se t’escapa de les mans, contant els segons, com s’acaben, com marxen cap al passat. Immòbil, callada, cega, muda. Tot és com no era. Però encara formes part de l’ara, del meu ara, i voldria que et quedessis, així de callada, per no perturbar allò que ja m’és un costum, de veure’t sense veure’t a tu.

He vist la teva veu de lluny, cercant els mots que ja no trobes. Crida’m i parla’m de tot allò que no recordes, que jo faré memòria per tu, i per mi, per acabar tal cop oblidant també com tu ets i com no seràs. Fa temps que ja no ets, però estàs: enganxada a la vida, a les últimes alenades cansades i tristes, desesperançades i desubicades del món i pel món. Sé que hi ets, més la boira entela allò que et ronda, i només resta un esperit de tu, que no retornarà.

La música s’aquieta a poc a poc per fer lloc al silenci, mentre deixes un buit que res podrà omplir. M’aferraré al record de les teves cançons, de les nostres cançons, perquè així tal cop no morirà pas tot el que em queda de tu.



dissabte, 4 de desembre de 2010

Tot per una bona conversa



Ahir, com casi tots els dies, vaig anar a fer-me un tallat. Estava sola a la barra, posada en els meus pensaments mentre fullejava una revista de manera casi automàtica. Llavors, es va obrir la porta. Entrava una amiga, oferint la seva companyia, les seves paraules i les orelles: sap escoltar. Vam començar a parlar de moltes coses en poca estona: cinema, lo sinistre, amistat, i les converses pendents (el seu blog).

Ahir, com casi tots els dies, estava en contra de fer-me un blog i escriure-hi coses. Però avui és un altre dia. No sé com anirà ni de què, però ho provaré.

Gràcies Eva!