dimarts, 13 de març de 2012

De les coses que no trobo (a faltar)




Amb el pas del temps he perdut l’art d'entendre les indirectes. M’he perdut en mirades incertes que mai acabo d’endevinar què signifiquen amb la falta que em fa saber-ho. He perdut també les manies, aquelles que em feien diferent, però no m’he perdut a mi mateixa. He perdut les ganes de trobar-me en un món massa conegut però menys de viure en un que no m’imagini. He perdut persones i m’he quedat records, detalls. He perdut i t’he perdut, guanyant sense saber-ho. He perdut llàgrimes al mar i he trobat oceans de somriures. He perdut contra la lluna i així m’he vist amb els raigs del sol. He perdut allò establert dibuixant ombres plenes de colors. He perdut hores escrivint allò impossible i sense voler n’ha sortit una poesia.

M’he perdut i he aparegut sempre. He perdut sovint el nord per què m’agrada ser del sud. He perdut voler transformar-me amb qui no sóc. M’he perdut sense saber que al fer-ho em miraria al mirall i veuria qui sóc. He perdut (casi) la por a perdre. He perdut el control dels meus actes i he après a deixar-me portar. He perdut la lluita del sí i del no per quedar-me amb un peut-être, per quedar-me al mig del tot, per no perdre’m el que em fa feliç. No he guanyat poc al perdre. He perdut. He perdut tants cops que he descobert el que no pretenia. He perdut el temps. He guanyat la vida.

dilluns, 6 de febrer de 2012

Adéu dinosaures!




Tal cop la lluna no té cap color i jo, malgrat això, la veig taronja. Té color el teu amor? Ja no t’estimo, és veritat. O potser simplement no t’estimo com voldries. O ja no t’estimo per què no m’estimes. Ara sona el telèfon i m’interromp els sentiments. Per on anava? Ah sí: pels impossibles. La lluna és impossible, com nosaltres. I com nosaltres, els seus colors canvien. Ja no existim. Tal com érem, en aquell temps perfecte, ja no ho som: no ens queden cançons de piano vell encara que la lluna torni a créixer una vegada i una altra, i una altra... No ens queden tampoc paraules que mai haguem escoltat, ni mirades tremoloses, no ens queda res nou. Ni tan sols l'adéu ens és nou. L'hem sabut sempre.

Ho lamento perquè sóc viva i no ho lamento per la mateixa raó. Les coses que s'aprenen són sempre bones, encara que vinguin d'una cloaca. L'olor sempre es dispersa, però la teva no. La teva me la guardo perquè, encara que ja sigui prehistòrica, no s'ha extingit. És la meva estratègia: recordar-te per no tornar a tu, per no lluitar pels impossibles, impossibles... tant com mirar al cel i trobar-hi una lluna en forma de vuit.