dimarts, 13 de març de 2012

De les coses que no trobo (a faltar)




Amb el pas del temps he perdut l’art d'entendre les indirectes. M’he perdut en mirades incertes que mai acabo d’endevinar què signifiquen amb la falta que em fa saber-ho. He perdut també les manies, aquelles que em feien diferent, però no m’he perdut a mi mateixa. He perdut les ganes de trobar-me en un món massa conegut però menys de viure en un que no m’imagini. He perdut persones i m’he quedat records, detalls. He perdut i t’he perdut, guanyant sense saber-ho. He perdut llàgrimes al mar i he trobat oceans de somriures. He perdut contra la lluna i així m’he vist amb els raigs del sol. He perdut allò establert dibuixant ombres plenes de colors. He perdut hores escrivint allò impossible i sense voler n’ha sortit una poesia.

M’he perdut i he aparegut sempre. He perdut sovint el nord per què m’agrada ser del sud. He perdut voler transformar-me amb qui no sóc. M’he perdut sense saber que al fer-ho em miraria al mirall i veuria qui sóc. He perdut (casi) la por a perdre. He perdut el control dels meus actes i he après a deixar-me portar. He perdut la lluita del sí i del no per quedar-me amb un peut-être, per quedar-me al mig del tot, per no perdre’m el que em fa feliç. No he guanyat poc al perdre. He perdut. He perdut tants cops que he descobert el que no pretenia. He perdut el temps. He guanyat la vida.