dilluns, 12 de desembre de 2011

Vicis i bicicletes



M'és ja un costum que quan em bec un cafè em quedo amb ganes de més: de beure-me'n infinits. Caic en la temptació, sense posar molta resistència, i em dirigeixo de forma automatitzada cap a la barra per consentir-me'n una altra dosis.

- Em poses un altre cafè?
- Normal?
- Sí. Una mica curt i amb sucre morè, però aquest cop no em posis el bombonet.
- No t'agrada el dolç?
- El sucre si, i la xocolata massa.

Em porta el cafè i, conforme es va aproximant cap a mi, veig al costat de la tassa una rodoneta embolicada en vermell...

- T'he dit que no el volia.
- Ai! Perdona.

El cambrer fa el gest de robar-me el tresor que en un principi no volia, i quan li aparto la mà es queda mirant-me i riu, segurament de la volubilitat dels meus desigs: no dubten en transformar-se i esdevenir indispensables. I jo em quedo amb el bombó desfent-se a la boca, mirant el cafè que es pregunta perquè canvio d'opinió tan ràpidament.

- No puc rebutjar una temptació tan dolça quan ja l'he vist.
- No, si jo no et dic res, eh!

En escoltar-lo prenc la decisió d'agafar la bici per compensar l'excés de dolçor de bombons i sucre barrejats amb cafè, però arribo a casa una hora més tard del que havia planejat. El cel s'ha ennuvolat i el vent comença a bufar.

Demà, sense ser tan dolç, serà un altre dia.

1 comentari:

Juanjo ha dit...

No deixes escapar l'ocasió de menjar-te un bombonet, que encara que l'endemà ja no hi sigue, sempre et quedarà un regust dolcet!!!
M'ha encantat, Marta.

Menys el de tenir remordiments i acabar anant en bici per a cremar-lo. :P