dimecres, 28 de setembre de 2011

Quan érem nòmades





M'he posat les botes de tacó, avui, i no sé per què. No m'havia rentat la cara però ja m'havia posat les botes.
Sortint al carrer, he estat un temps (incalculable) intentant que els meus ulls s'acostumessin a aquesta llum, massa sobtada per finals de novembre. Fregant fregant m'he anat traient les lleganyes i les cames s'han mogut sense tindre la vista encara clara. Sóc impacient: per això ho són les meves cames.
Llavors, tan sobtadament com ho és la llum d'avui, m'has vingut al cap. Sí: he pensat en tu quan passejava per un asfalt ple de clots, decadent i deixat. El pas del temps no ha perdonat el carrer. Tampoc ens va perdonar a nosaltres. Vam triar ser feliços i els peus ens van portar a llocs distants, dividint el que érem, dividint els camins sense destí comú.
I tal com has aparegut, has marxat a aquell passat llunyà, mentre jo he continuat caminant cap al lloc d'on he sortit, somniant amb uns altres camins.


Avui m'he posat les botes de tacó i ara em fan mal els peus.

2 comentaris:

ícar ha dit...

M'agrada el post, la qüestió és caminar, mirar endavant va bé per no entropessar, però si no mires enrere no saps si has avançat, ni don vens.

martalahistèrica ha dit...

Hola Ícar!
Sí, crec que és necessari que algun cop mirem cap enrere, però sense capficar-nos-hi massa. Diuen que les persones som l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra: potser és per això, no?