dimecres, 28 de setembre de 2011

Quan érem nòmades





M'he posat les botes de tacó, avui, i no sé per què. No m'havia rentat la cara però ja m'havia posat les botes.
Sortint al carrer, he estat un temps (incalculable) intentant que els meus ulls s'acostumessin a aquesta llum, massa sobtada per finals de novembre. Fregant fregant m'he anat traient les lleganyes i les cames s'han mogut sense tindre la vista encara clara. Sóc impacient: per això ho són les meves cames.
Llavors, tan sobtadament com ho és la llum d'avui, m'has vingut al cap. Sí: he pensat en tu quan passejava per un asfalt ple de clots, decadent i deixat. El pas del temps no ha perdonat el carrer. Tampoc ens va perdonar a nosaltres. Vam triar ser feliços i els peus ens van portar a llocs distants, dividint el que érem, dividint els camins sense destí comú.
I tal com has aparegut, has marxat a aquell passat llunyà, mentre jo he continuat caminant cap al lloc d'on he sortit, somniant amb uns altres camins.


Avui m'he posat les botes de tacó i ara em fan mal els peus.