dilluns, 12 de desembre de 2011

Vicis i bicicletes



M'és ja un costum que quan em bec un cafè em quedo amb ganes de més: de beure-me'n infinits. Caic en la temptació, sense posar molta resistència, i em dirigeixo de forma automatitzada cap a la barra per consentir-me'n una altra dosis.

- Em poses un altre cafè?
- Normal?
- Sí. Una mica curt i amb sucre morè, però aquest cop no em posis el bombonet.
- No t'agrada el dolç?
- El sucre si, i la xocolata massa.

Em porta el cafè i, conforme es va aproximant cap a mi, veig al costat de la tassa una rodoneta embolicada en vermell...

- T'he dit que no el volia.
- Ai! Perdona.

El cambrer fa el gest de robar-me el tresor que en un principi no volia, i quan li aparto la mà es queda mirant-me i riu, segurament de la volubilitat dels meus desigs: no dubten en transformar-se i esdevenir indispensables. I jo em quedo amb el bombó desfent-se a la boca, mirant el cafè que es pregunta perquè canvio d'opinió tan ràpidament.

- No puc rebutjar una temptació tan dolça quan ja l'he vist.
- No, si jo no et dic res, eh!

En escoltar-lo prenc la decisió d'agafar la bici per compensar l'excés de dolçor de bombons i sucre barrejats amb cafè, però arribo a casa una hora més tard del que havia planejat. El cel s'ha ennuvolat i el vent comença a bufar.

Demà, sense ser tan dolç, serà un altre dia.

dimecres, 28 de setembre de 2011

Quan érem nòmades





M'he posat les botes de tacó, avui, i no sé per què. No m'havia rentat la cara però ja m'havia posat les botes.
Sortint al carrer, he estat un temps (incalculable) intentant que els meus ulls s'acostumessin a aquesta llum, massa sobtada per finals de novembre. Fregant fregant m'he anat traient les lleganyes i les cames s'han mogut sense tindre la vista encara clara. Sóc impacient: per això ho són les meves cames.
Llavors, tan sobtadament com ho és la llum d'avui, m'has vingut al cap. Sí: he pensat en tu quan passejava per un asfalt ple de clots, decadent i deixat. El pas del temps no ha perdonat el carrer. Tampoc ens va perdonar a nosaltres. Vam triar ser feliços i els peus ens van portar a llocs distants, dividint el que érem, dividint els camins sense destí comú.
I tal com has aparegut, has marxat a aquell passat llunyà, mentre jo he continuat caminant cap al lloc d'on he sortit, somniant amb uns altres camins.


Avui m'he posat les botes de tacó i ara em fan mal els peus.